Joan Burdeus publica a Núvol l'article "5 preguntes incòmodes per Manuel Valls".

Manuel Valls desperta molts interrogants, però només se sent còmode responent els que li convenen. Quan Esther Vera, directora del diari Ara, li va preguntar pel preu d’un bitllet de bus o d’una T-10 , l’alcaldable va dir “aquest debat no m’interessa”. Noël Mamère, diputat a l’Assemblea Nacional durant 20 anys pel partit d’Els Verds i Patrick Farbiaz, militant ecologista, acaben de reeditar Contra Valls (Edicions Saldonar), un llibre que permet entendre l’anomenada “Operació Barcelona” de l’ex-primer ministre des de la perspectiva de dos rivals polítics que el van combatre durant dècades a França. Mamère i Farbiaz veuen en Valls un exemple immillorable d’una tendència tristament global: la claudicació de l’esquerra encarnada en una biografia política. Si als barcelonins ens fa la sensació que Valls arriba amb paracaigudes, l’experiència dels dos vells rivals polítics que signen aquest llibre ens permet fer-nos un grapat de preguntes imprescindibles per emmarcar el personatge.

Per què va morir Rémi Fraisse?

Rémi Fraisse (Tolosa de Llenguadoc, 31 d’agost de 1993 – L’Illa, 26 d’octubre de 2014) va ser un activista polític ecologista occità, assassinat a l’edat de 21 anys per la Gendarmeria francesa amb el llançament d’una granada atordidora mentre protestava contra la construcció de la presa d’aigua de Sivens (departament del Tarn). Els fets van tenir lloc la nit del 25 al 26 d’octubre de 2014, pocs mesos després que Valls fos nomenat primer ministre, i ell va ser qui va prendre la decisió d’utilitzar el grau de força que va acabar amb la mort de Fraisse. Estava la repressió justificada? El projecte de la presa va ser abandonat ràpidament i Valls es va guanyar l’enemistat perpètua tant de pagesos com d’ecologistes.

Per què va ignorar el terrorisme d’estat espanyol?

El 1985, Valls va abandonar la Lliga Francesa pels Drets Humans com a protesta perquè aquesta organització s’oposava a l’extradició a Espanya de membres d’ETA per part del govern socialista francès. La postura resulta sorprenent per algú que es fa dir d’esquerres si tenim en compte que llavors tothom ja parlava dels lligams entre dirigents socialistes espanyols i assassins dels Grups Antiterroristes d’Alliberament, els GAL. Tot i ser algú que es declarava hereu de l’esquerranisme de Michel Rocard, Valls va abandonar els orígens seixantavuitistes des del principi de la seva carrera política i sempre s’ha posicionat a favor d’una determinada visió de l’ordre o, com va dir el 2011 criticant el concepte d’”ordre just” de Ségolene Royal : “No a l’ordre just, sí a l’ordre, simplement”.

Per què va voler deixar sense nacionalitat a ciutadans nascuts a França?

Després dels atemptats a la sala Batcalan del 13 de novembre de 2015, François Hollande treu del calaix una vella idea de l’extrema dreta i anuncia la retirada de la nacionalitat als assassins, contravenint la tradició francesa del dret a ser d’allà d’on s’ha nascut (dret de sòl). La resposta de l’esquerra que lidera l’estat reduïda a la creació d’apàtrides en ple segle XXI.  La mesura, que havia estat implementada per última vegada durant el règim de Vichy, rep el suport entusiasta de Valls, que la defensa davant de la població francesa assumint postures contràries a la seva majoria parlamentària i fent seu el discurs de l’extrema dreta. El projecte s’acaba abandonant perquè la mateixa dreta rebutja donar-hi suport.

Per què un socialista va encapçalar les retallades de drets als treballadors?

El moment polític que va fer caure Valls definitivament va ser la reforma del Code du Travail, l’estatut dels treballadors francesos. Després de la primera reforma de l’estatut, coneguda com a “Llei Macron” perquè va ser presentada per l’aleshores ministre d’Economia i actual president de la República, Valls diu: “Faré una llei Macron sense Macron […]. Jo també ho sé fer, això.”. Un any abans de la fi del mandat presidencial, Valls decideix desmantellar els fonaments de la protecció dels treballadors aconseguits després d’anys de lluita del moviment obrer, i desencadena mesos de manifestacions al país que acaben amb la seva popularitat triturada. El moviment no deixa de ser coherent amb algú que, malgrat haver militat durant dècades a un partit anomenant “socialista”, sempre ha fet campanya per deixar de parlar de socialisme”.

Si Valls no hagués fracassat a la política francesa, seria aquí?

Molts catalans es pregunten què hi fa un antic primer ministre francès a l’alcaldia de Barcelona, quan fa només 3 anys pretenia el càrrec de president de la República a França. Mamère i Farbiaz responen: “La realitat és ben simple: la seva orientació, les seves pràctiques i el seu comportament polític l’han aïllat de la majoria dels elements de la població i de la política francesa”. En el seu enfrontament doble amb François Hollande i EmmanuelMacron, Valls acaba perdent a banda i banda: els suports de la dreta acaben amb Macron i a la banda esquerra tothom està molest pels intents d’apunyalament matussers i prematurs.

Si el 25 de setembre de 2018, Valls decideix anunciar la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona abandonant els seus electors d’Évry, als quals havia promès en campanya que estaria “sempre al seu costat”, Mamère i Farbiaz veuen una repetició perfecta del mètode Valls que ells van analitzar a França i que, en referència al 1984 de George Orwell, anomenen política de la neollengua: “Per Valls, unir l’esquerra és dividir-la, la llei laboral és una màquina de guerra contra els treballadors, l’ecologia, un pretext per construir preses, el laïcisme, un sinstruemnt contra els musulmans […] A Catalunya, continua aquesta trajectòria orwel·liana: el nacionalisme és la República Catalana i no l’estat espanyol únic i indivisible; la monarquia és la defensa dels valors republicans…”.