“Catalunya, cap on vas?”. Aquesta és, segurament, la gran pregunta, i ho és perquè ningú en té la resposta. Partint d’aquesta certesa, millor escoltar veus variades i plurals, com fa el periodista Pep Martí en un llibre d’entrevistes que acaba de publicar amb aquest interrogant com a títol. Ho explica Víctor Saura a Catalunya Plural

En aquest país (segurament també en els altres) hi ha dos tipus de periodistes: els que pontifiquen i els que pregunten, els que s’escolten i els que escolten, els que tenen les solucions a gairebé tot i els que tenen gairebé tots els dubtes, els que viuen a la trinxera i els que informen des de la trinxera. El Pep Martí és de la segona classe, un periodista de llarga trajectòria a qui sempre ha entusiasmat despenjar el telèfon per conèixer el parer de qualsevol persona significativa sobre el que li sigui pertinent tenir parer. Des de fa uns anys treballa al Nació Digital, on a banda de fer carrer, cada setmana entrevista una o dues persones al voltant del debat català. Ara acaba de reunir en un llibre una selecció d’aquestes entrevistes.

Martí és un periodista heterodox. O sigui, dels bons. En realitat és historiador, i com a tal ha escrit i publicat diverses biografies polítiques de personatges singulars (Tarradellas, Maura, Cambó) com els que ara –salvant les distàncies– es dedica a entrevistar. La seva escola de periodisme va ser el setmanari El Triangle, on va entrar a treballar de corrector l’any 1995; amb el temps va començar a escriure-hi algun article, i després més, i així van passar uns anys fins que va arribar un moment en què calia fitxar un periodista i es va decidir fitxar un corrector perquè Martí es pogués dedicar a ser només periodista. Aleshores coordinava les pàgines de cultura i a estones desentrellava les guerres de poder que sempre s’amaguen rere qualsevol institució de la societat civil, digui’s Foment del Treball, Col·legi de Metges o Ateneu Barcelonès. Hi va haver un temps, per exemple, que cap altra periodista coneixia millor les ganivetades internes de la cúria catalana que el Pep.

Però més que això hi ha una dada que descriu Pep Martí. Ja abans d’entrar a El Triangle era militant d’ERC. Ho continua sent, si bé es confessa sobretot tarradellista, ergo en el fons un orfe ideològic. El cas, però, és que en els seus més de 25 anys de militància ni un sol dia ha viscut d’una feina, menjadora o bicoca proporcionada pel partit. Deu ser el preu de ser al·lèrgic a l’ortodòxia.

“Cap llistat és neutre”

El títol Catalunya, cap on vas? (Edicions Saldonar) evoca –potser involuntàriament– el Barcelona, ¿a dónde vas?, mític i crític llibre sobre el porciolisme de Francesc Martí Jusmet i Eduard Moreno publicat el 1974 per l’editorial Dirosa, i que molts anys més tard, el 1991, Llibres de l’Índex homenatjaria amb el Barcelona, cap on vas?, un diàleg sobre Barcelona entre el mateix Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Al llibre de Pep Martí una de les entrevistades és, precisament, la historiadora Anna Sallés, viuda de Vázquez Montalbán, una d’aquelles veus que sempre és agraït escoltar. Amb ella n’hi ha 32 més, d’esquerres o de dretes, d’aquí o d’allà, gent de la ceba, de la pastanaga o de la carxofa.

Considera el Pep que entre la tria de personatges predomina la tercera via (gent com Xavier Sardà, Anton Costas, Josep Ramoneda, Manolo Milián Mestre…), després n’hi ha d’altres clarament  posicionats en el bàndol indepe (Joan Queralt, Antonio Baños, Pilar Rahola, sor Lucía Caram, Manuel Delgado, Germà Bel…) o, en menor mesura, en l’antiindepe (José Manuel García-Margallo, Alejandro Fernández).  I encara uns quants més a qui, a priori, no sabries on ubicar (Eduald Carbonell, Hilari Raguer, Javier Pérez-Royo, Daniel Innenarity o la mateixa Anna Sallés), tal vegada perquè tenen altra feina que estar prenent partit sobre el procés a cada moment. “El que predomina més al llibre és gent que, des de la seva posició, té la voluntat de reconèixer l’altre”, afirma el periodista, que posa Alejandro Fernández com a exemple: “És dels pocs unionistes durs que ha tingut paraules de respecte envers els empresonats”.

Totes són entrevistes fetes al voltant d’un tema (Catalunya, si bé apareixen altres qüestions en funció de l’interlocutor) i al llarg d’un any (de juny de 2017 a juliol de 2018), i per això els entrevistats no estan ordenats per ordre alfabètic sinó cronològic, i dividits en quatre capítols: “Abans de l’1-O”; “Octubre, el xoc”; “Sota el règim del 155”; i “L’escenari post-Rajoy”. Obre el volum el primer a qui va entrevistar, que va ser el periodista oracle Enric Juliana. “Va funcionar tan bé que em van demanar que seguís fent-ho –comenta Pep Martí–, i per això he anat buscant sempre persones que tinguin veu pròpia, no m’interessen els dogmes ni les veus orgàniques, per la qual cosa no hi surt el portaveu de cap partit ni de l’ANC o Òmnium  o de Societat Civil Catalana”. Reconeix que “cap llistat és neutre, encara que vulguis donar veu a tothom”, però que en la seva tria el que sobretot ha primat “és que fossin entrevistes que puguin aguantar el pas del temps”.

“Desig de realisme”

Si s’hagués de quedar amb una sola entrevista seria la del recentment traspassat Josep Fontana, un altre d’aquests inclassificables amb el qual va conversar quan faltaven dues setmanes per l’1 d’octubre. “Jo en els contes de fades no hi he cregut mai”, responia el cèlebre historiador quan Martí li preguntava si no es podia confiar en la intervenció de la Unió Europea. Fontana la va clavar.

La pregunta al preguntador és, doncs, obligada: i després d’escoltar tantes veus, cap on diries que va Catalunya? “Sembla que Catalunya pot anar cap a un empat enquistat, com d’altra banda  assenyalen molts analistes –respon–. De moltes de les entrevistes que he fet sorgeix un desig de realisme, que no s’ha de confondre amb renúncies a res, i alhora una voluntat de poder, que vol dir aprofitar el poder que es té. D’aquesta combinació de realitat i poder pot sortir una resposta a aquest cap on anem”. Una resposta digna d’un tarradellista.