Maite Martí ressenya al Quadern de Llibres del magazín Sonograma Frank Relly i els netsuke de Teodor Marcos

La primera novel·la del psicòleg Teodor Marcos (Manresa,1950), ret homenatge, ja des de la portada, a la narrativa policíaca americana dels hard-boiled dels anys cinquanta, amb Dashiell Hammett o Raymond Chandler al capdavant. Un cop ens endinsem en les primeres pàgines, el tribut es fa evident en cites directes d’escriptors com John Connolly, Michael Connelly o Donna Leon, llegits per una de les protagonistes, Olivia Hebron, fan del gènere negre. Al mateix temps, la història que ens ocupa, està sent llegida i comentada, al mateix temps que per nosaltres, per una lectora anomenada Ophelia Delaware. Literatura dins de la literatura, doncs. Com si fos un producte sortit de la factoria d’Ítalo Calvino, a l’estil de Se una notte d’inverno un viaggiatore, ens trobem amb personatges que llegeixen el que nosaltres tenim entre mans. És un clar parti pris per part de l’autor novell, que ens deixa les empremtes -mai més ben dit- dels principals llocs del crim que ha freqüentat.

Quant a la història de Frank Relly i els netsuke, malgrat que conserva el caràcter retro de l’estètica de les pel·lícules de Humphrey Bogarth (fins i tot hi ha una Lauren misteriosa i seductora), sí que s’observa que el temps del masclisme literari ha canviat, ni que sigui superficialment; el detectiu protagonista no és el mascle predador sinó que s’enfronta amb fragilitats i dubtes que van augmentant a mesura que la trama el va convertit d’investigador en víctima, i la narració bascula entre el thriller i la novel·la eròtica. És cert, però, que l’autor li reserva de l’antiga glòria dels detectius unes intuïcions brillants i unes confessions sorprenentment fàcils, que a vegades no resulten del tot coherents amb l’estructura de la història.

El que fa, però, de la novel·la un text contemporani, és el reconeixement dels lectors i el diàleg espontani que el narrador hi estableix quan ens aporta informacions necessàries per aclarir els fets, dosificant-les fins on vol que sapiguem, com en aquest fragment: "Què com ho sabem, això? Ho deixarem per més endavant. El lector pot confiar que l’explicació serà versemblant i que no se sentirà defraudat amb la història dels netsuke".

Una història entretinguda, que pateix potser de l’ambició de construir massa complexitat estructural i d’introduir excessives reflexions teòriques en detriment de la trama i les motivacions. Malgrat aquest condicionant és fàcil i ràpida de llegir, i, en qualsevol cas, com diu Jaume C. Pons Alorda a l’epíleg, és un llibre escrit des de la llibertat. Pot ser una bona lectura fresca d’estiu.