Anna Carreras ressenya Frank Relly i els netsuke de Teodor Marcos a l'article "Tots som Ophelia Delaware", publicat a Núvol, i assegura que "El lector particular acaba el llibre amb la sensació d’haver anat a un festival literari i d’haver-s’ho passat teta perquè, per una estona, ha tastat la llibertat radical"

El psicòleg clínic Teodor Marcos (Manresa, 1950) es va matricular als cursos de narrativa de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Aquest aprenentatge li dóna l’empenta definitiva (perquè el talent li ve de fàbrica) per escriure Frank Relly i els netsuke, una novel·la on l’assortiment de gèneres és definida pel seu professor i autor de l’epíleg, el brillant poeta Jaume C. Pons Alorda com "Una fusió macabra entre el Tristram Shandy de Laurence Sterne i la narrativa negra més clàssica, però amb tocs surrealistes a la manera de David Lynch i un insaciable humor rocambolesc més proper a Quentin Tarantino que a Francesc Trabal". Novel·la negra, novel·la eroticoludicofestiva (per despistar? Per distreure? Per no veure les contradiccions de la trama?), experiment metaliterari amb estructura clàssica, novel·la d’humor.

El detectiu privat Frank Relly, l’antiheroi sense amics, solter i amb temperament ciclotímic, rep un encàrrec de l’empresari John Deloitte: ha de seguir la seva dona, l’Olivia. Sospita que li és infidel atesa la fidelitat al seu costum de quedar cada dimecres a l’habitació 807 de l’hotel Cosmopolitan amb la Lauren, una dona jove, i amb algú altre de qui no en sabrem la identitat fins al final.

Mentre llegim el llibre de Marcos, un dels personatges també ho fa. Es tracta d’Ophelia Delaware, la qual, al primer capítol, entra en una llibreria i compra Frank Relly i els netsuke pel misteri, les emocions i la veritat en els personatges que (ens) promet la contraportada. Tots som Ophelia Delaware, ens fem les seves mateixes preguntes i arribem, potser, a les mateixes deduccions i projeccions de lectora voraç. Marcos capgira una de les fites de la postmodernitat filla de les avantguardes: no només no mor Autor sinó que Lector passa a ser personatge, protagonista. El temes que s’imposen com a leit motiv: guanyar temps i accelerar el progrés. I el llibre és un laberint de flashbacks (per crispar? Per frenar? Per retardar l’explosiu final?).

Som a Hartford, Connecticut, i cau la tardor. El vodevil s’imposa in media res: la curiositat consumeix el detectiu Frank Relly. Rep una amenaça perquè deixi el cas. De fet, és el mateix John Deloitte qui li dóna les proves, i el qual no acaba de trobar lògica la manera com el seu client ha lligat caps i per això continua pel seu compte. El matrimoni burgès Deloitte fa mala parella: ell critica en veu alta la hipocresia de la seva classe social. Ella llegeix novel·la negra, John Connolly, sobretot: Every Dead Thing i The Lovers, amb les quals s’identifica. El llenguatge de Marcos és oralitat pura, malgrat que en alguns moments –pocs– el refistolament d’alguns diàlegs posa en risc la versemblança. Però el joc literari a què ens sotmet aquest embolic de faldilles (mai millor dit), justifica qualsevol llicència. Una de les moltes singularitats del cas és l’aparició de Ted Perkins, un aparent McGuffin que en realitat "encara resultarà més important per a la trama del que ens pensàvem!".

A Frank Relly i els netsuke, el narrador es dirigeix sovint al lector i el fa riure. Que el detectiu sigui aliè a tota aquesta conxorxa a quatre bandes i que el lector sàpiga més que ell és, pel cap baix, original. Transgredeix mil i una normes de la literatura de gènere. Del gènere que sigui. El quid de la qüestió no es fa esperar massa: més enllà de l’estrany triangle que els ocupa, el matrimoni Deloitte espera una partida de peces il·legals provinent de Mèxic. Aquesta informació també arriba in media res, però: "El lector pot confiar que l’explicació serà versemblant i que no se sentirà defraudat". Es tracta d’un mineral desconegut (meridianita) que arribarà en envasos idèntics, els netsuke, unes escultures japoneses en miniatura, esfèriques, amb funció pràctica que s’han convertit en objectes de gran valor artístic. Però no només…

A mig llibre, en ple nus de la narració, el detectiu (i nosaltres) es reorganitza i reorienta gràcies a l’Amy, la criada dels Deloitte. El cas ara és buscar la Lauren, que en realitat és amant del senyor i no de la senyora Deloitte. O de tots dos? La troca s’acaba d’embolicar quan el detectiu Frank Relly i l’atractiva Lauren es magregen a la misteriosa habitació 807 (que apareix i desapareix del passadís de l’hotel). La psicoanàlisi està servida. Els personatges són humans, contradictoris i tenen una història que els marca. El narrador, l’autor, la biografia, el detectiu i la lectora universal porten la veu cantant de manera alternada. El lector particular acaba el llibre amb la sensació d’haver anat a un festival literari i d’haver-s’ho passat teta perquè, per una estona, ha tastat la llibertat radical.