Sebastià Bennasar publica a la revista Bearn una crònica de la presentació del poema narratiu Res no és personal de Joan-Elies Adell a la llibreria La Inexplicable, amb la consellera Laura Borràs

Hi ha coses inexplicables en el món de la poesia. Començant per trobar un refugi al carrer Galileu de Sants (compartit a la part alta amb les Corts) que es diu La Inexplicable i que és precisament una llibreria. També és inexplicable que una presentació de poesia aplegui l’actual consellera de cultura, Laura Borràs, i l’actual director de la Institució de les Lletres Catalanes, Joan-Elies Adell i que el que s’estigui presentant, precisament, sigui el darrer llibre d’Adell, Res no és personal, publicat per Edicions Saldonar. Però és que quan la presentació es va programar –després van haver de canviar de dia perquè les agendes són males de quadrar– ni un ni l’altre no ocupaven el càrrec que ara ocupen i havia de ser la presentació que una diputada feia d’un poeta amic. Al final, la presentació de dimarts a la tarda va ser molt més que això: va ser la presentació d’una amiga a un amic que ha parit un molt bon llibre de versos. I les coses inexplicables van passar a ser explicables per l’art i màgia de la poesia.

El que ja no és tan inexplicable quan hi ha la Laura Borràs pel mig és que en un parlament de 40 minuts –suportat estoicament pels oïdors que s’havien quedat sense cadires i que omplien la llibreria de gom a gom, entre els quals hi havia noms com Isidor Marí o Feliu Formosa, entre molts d’altres– hi hagués temps perquè aparegués Soren Kierkegaard, Joan Margarit, Don Giovanni, els poetes rius i els poetes llacs (i potser Joan-Elies Adell és un poeta riu que ha desembocat en un poeta llac amb el pas del temps i l’edat), anècdotes dels temps de la UOC, amistat, poesia i una anàlisi acuradíssima del text, sense fer massa aixafades de guitarra al personal. En definitiva, una lliçó de literatura marca de la casa.

I què és aquest Res no és personal? Doncs la consagració octosilàbica de Joan-Elies Adell com a poeta. Aquell membre mig outsider de l’anomenat grup dels Imparables ha esdevingut en els dos darrers llibres un poeta inclassificable, que va fent via per si mateix i obrint nous camins i traces que combinen de la lírica memorialística més íntima fins a la universalitat amorosa tot i que focalitzada en una sola persona, la seva dona, a qui s’adrecen alguns dels versos més bells del poemari i que la universalitzen:

"Només tu, Maria Grazia, / has negat els solcs d’un edèn, / vega fèrtil on conrear / una mudesa diferent / de la versemblança, de nobles / ideals. Ets també tu l’illa / que no apareix descrita en cap / mapa, entrevista en un llampec / de llum quimèrica i instantània. / Et vull habitar, atresorant / dubtes i traçant amb respecte / en el paper la sensació / d’haver trobat un continent".

Ja ho diuen, coses inexplicables que passen el juliol a Sants: la poesia.