La poesia de De Angelis és capaç de travessar molts plans de l’existència i de la consciència, amb força naturalitat i, alhora, és capaç d’oferir una mirada que fa blanc en la diana de la «veritat» amb tota la càrrega de joia i de patiment que això comporta.

Els versos de Línia sencera, línia trencada produeixen un moviment —cap avall, de baixada— que porta cap a una profunditat pregona, cap a altres estadis de coneixement, recuperant gestos que esdevenen destí (concepte clau en tota la poètica de De Angelis), mentre la paraula es radica en el profund, rebla ulls i cor, arrela tot demanant el permís per germinar.

És aleshores que es desvetllen els dimonis adormits, amagats en pensaments inaccessibles, en les paraules que no sabem pronunciar, en la veu que anuncia la participació en una nova prova. «Has entrat en una gran marató», llegim en la «Quarta etapa del viatge nocturn».

De Angelis explica una història que fuig, que se’ns defuig, que va i torna. Poemes reblerts de memòria, de records, de mirades, de boira, de vapors, d’absència, d’oblit, de pèrdua, de redescobertes.

Així els companys d’institut i d’esport, vells amors, amics i parents (la mare, el germà petit) omplen un món palpitant i perennement en equilibri en el llindar que separa realitat i memòria, vius i morts; aquests darrers, com damnats dantescos, d’una banda eternament aturats en el seu temps i perduts en les seves obsessions, de l’altra profètics i oraculars.

S’expliquen lligams establerts en època escolar, en partits de futbol jugats a l’hivern en camps de barriada, amb qui s’ha compartit l’experiència i l’addicció a les drogues.

Amistats que naixen i que sovint es perden dramàticament. Rostres que han anat canviant al llarg dels anys però que, en el fons, han romàs idèntics, veient-los irrompre amb la mateixa roba, fent-los reviure davant d’una vella taula de billar o amb una bola de bitlles a les mans. O que reapareixen a la piscina Scarioni, suspesos entre el salt de trampolí i l’aigua que espera la capbussada.

Dones i homes que són fantasmes perquè són capaços d’aparèixer sigil·losament, com un llamp, com la boira. Presències trobades al barri milanès de Lampugnano, en una parada d’autobús, o retingudes per sempre en una habitació d’un sòrdid hotel exercint la prostitució per nois quasi adolescents.

L’escriptura poètica esdevé, doncs, una evocació i alhora un testimoni d’allò que ha estat: de mica en mica indrets, amics, amors són convocats per darrer cop mitjançant la paraula del poeta en un temps immòbil, «límit espantós entre un no-res i l’altre no-res».

Tot el passat torna, no en un instant vertiginós, sinó com en un moment estàtic, gairebé fotogràfic, d’una escena que ja no és «d’aquesta terra».

Una mena de baixada a l’infern que permet recórrer, en darrera instància, els indrets d’una geografia urbana i emocional, un passeig interminable per una ciutat «purgatori», embolicat per la penombra de l’antic «Hades», on els rostres que s’hi troben estan simplement convençuts d’haver-se perdut.

La solitud, el silenci, el sentit del que és tràgic, són aspectes que predominen en aquest trajecte que parteix de la infantesa, passa per l’adolescència, arriba a l’edat adulta i acaba, tot recreant-se, amb la mort.