He gosat narrar l’absència de la meva germana Tere, la més recent des de l’adeu dels meus pares. Per què i com hi arribo? Diria que m’era impossible mantenir-me impassible davant de vestits, llibres, objectes, coses que apareixien davant meu totes soles, desemparades, sense la persona que els donava sentit, raó de ser. Les coses sense les persones provoquen un desconsol indescriptible. No m’imaginava que la contempo­raneïtat que representa una germana donés a les seves coses un batec tan necessitat de ser ressituat i abraçat.

Contemplo taules, prestatges, ampits. Damunt, el tramvia groc de Lisboa, el taxi també groc de Nova York, una fotografia artística de Campo de’ Fiori, el quadret a l’oli de París, i, so­bretot, els cotxes Trabant de Berlín, i la bola de neu també de Berlín. I els imants per al frigorífic amb el soldat de l’RDA sal­tant el Mur i la capsa de música del Petit Príncep. I quaderns, llibretes amb receptes de cuina, notes sobre estades i passeja­des, el mòbil que conserva missatges de WhatsApp, fotografies i trucades o intents de trucada fets poques hores abans que la vida comencés a apagar-se.

Tot assenyala el camí d’un viatge al dol. Un dol explicat o escoltat segons el moment. O observat, acollint-me a les pa­raules de C. S. Lewis. Un recorregut on l’absència és alhora presència, amb les inevitables sacsejades de la culpa. Sobretot quan em pregunto si he estat millor cuidador i gestor que no pas bon germà. És una reflexió que em porta al filòsof Max Weber quan s’endinsa en el que suposa bascular entre l’ètica de les conviccions i l’ètica de la responsabilitat. Jo, a hores d’ara, no sabria dir ben bé en quins moments m’he decantat per l’una o per l’altra, i em cau al damunt el moment que vaig avantposar parar un taxi a fer una abraçada. La culpa encara em pessiga. Una culpa que a l’hora d’escriure no ha impedit moments de placidesa i algun toc d’humor.

La memòria, afegida als meus sistemes emocional i cogni­tiu, fa emergir un diàleg entre un periodista i la seva germana, que hauria volgut ser actriu, i que ha mort de leucèmia. Un periodista a qui la seva germana Tere s’adreça anomenant-lo no pas Llibert, sinó Tito, que és com ella i la família li deien de petit.

Un diàleg que en alguns moments esdevé monòleg, i que s’endinsa i s’enfila en la història viscuda de tots dos. La vida a la Barceloneta, a Madrid, a Roma, a Nova York, a L’Oucom­balla del carrer Banys Vells. Tot teixit amb l’esguard d’Audrey Hepburn o amb escenes de Tennessee Williams i amb la mi­rada sensible i sensual, femenina i feminista de la Tere. Una dona avançada al seu temps, sempre amb un pas en direcció a l’alliberament i l’altre a la incertesa. Que no sempre va fer el que va voler, però sí moltes, moltes vegades.