Carles Duarte publica un article a Regió7 sobre Milo De Angelis, a partir de la lectura que ha fet del poemari Línia sencera, línia trencada, traduït i prologat per Joan-Elies Adell. Saldonar també ha publicat, del poeta milanès, Tema de l’adéu i Encontres i paranys. Podeu llegir l’article aquí

Vivim envoltats de les ombres del passat: «la infantesa es fa fosca i no és seva / ni meva, pertany a una pols difusa / que ens embolcalla i ens emmudeix». Ens acompanyen els absents, els qui ja no hi són, però també aquells que vam ser nosaltres mateixos en edats prèvies, quan érem nens o joves. Anhels i memòria ens construeixen. Ens en parla el gran poeta milanès Milo De Angelis al seu llibre Línia sencera, línia trencada, traduït i prologat amb mà intel·ligent i precisa per Joan-Elies Adell, que aconsegueix preservar-ne el sentit i el batec. Milo De Angelis hi tracta del fil que entreteixeix totes les vides, l’impuls que ens acosta a altres mirades, el desig i la tendresa, però també de la línia trencada que precipita l’existència dins el territori desafiador de la mort i l’oblit, que ens aclaparen inevitables. Ara bé, més enllà de la reflexió general, l’estructura del llibre s’organitza en quatre parts: «Línia sencera, línia trencada»; «Nou etapes del viatge nocturn»; «Diàleg amb les hores comptades» i «Aurora amb navalla», d’esperit coincident, però prou diferenciades. Els poemes solen partir d’una imatge, d’un fet (posem per cas, les cigarretes mentolades que fumaven amb algú proper fa molts anys), com si fossin instantànies, des d’on el vers, com en un viatge interior, s’enlaira, sovint pels camins del record. El que ha existit adquireix una prodigiosa intensitat davant del no-res. Hi tornem per entendre qui som i ens il·lumina des de la pell de les emocions retrobades: «havia de tornar / per una fosca crida dels llocs». Pertot hi pressentim i hi reconeixem la fragilitat, que assoleix una naturalesa corprenedora davant de la proximitat de la desintoxicació, el tractament psiquiàtric, l’abisme del suïcidi (omnipresent a la darrera part, però també a la referència a la pel·lícula Il grido-El crit de Michelangelo Antonioni). En aquesta travessia vers el seu centre, Milo De Angelis es recolza en antigues amistats, llibres, com La lluna i les fogueres, de Cesare Pavese, o en nosaltres que, quan llegim Línia sencera, línia trencada, ens hi sentim implicats. Singularment esfereïda és la ja esmentada part final del volum, Aurora amb navalla, on Milo De Angelis s’enfronta al gran tema del precipici, des d’històries i personatges diferents: «i caminarem sols en l’obscuritat fins al lloc crucial, / fins a la barraca vora el riu, on acabarem /..., / forçarem el no-res a revelar-se», amb desolació i renúncia, però sense nihilisme: «El món continuarà en un altre lloc i us acomiado a tots en la cursa, / acomiado la meva vida, breu, rotunda, definitiva.» Hi percebem la presència latent i asfixiant de l’heroïna, amb la seva fórmula química encapçalant un dels poemes, però també diverses expressions de l’ansietat. La poesia de Milo De Angelis no constitueix un joc literari, ni té vocació d’amenitat. Ens commou i ens sotmet a la perplexitat, però ressona dins nostre com només ho aconsegueixen les obres clàssiques.