Després d’haver patit una infància a l’exili imposada pel Govern xinès, l’artista Ai Weiwei (Pequín, 1957) ha reflexionat en diverses obres sobre les migracions, els refugiats i les fronteres. Ara, a Manifest sense fronteres, l’autor xinès publica una carta oberta on barreja elements personals i pensaments artístics i sociopolítics sobre els moviments humans. Laura Tapiolas ressenya el llibre a El Temps. Podeu llegir l’article aquí

Ai Weiwei és fill de l’exili. L’artista pequinès va néixer el 1957, l’any que la Xina va decidir desfer-se de més de 300.000 intel·lectuals. Escriptors, professors, periodistes i qualsevol que s’atrevís a criticar el govern comunista que tot just s’establia era enviat a camps de treball amb l’objectiu de ser “reeducat”.

Ell, llavors, encara no era percebut com un perill per al règim, però el seu pare sí. Ai Qing era un poeta reconegut al país i el govern va obligar-lo a marxar de Pequín amb la seva família. Així va començar el que Weiwei defineix en un article a The Guardian com “l’inici d’un viatge molt fosc i llarg que duraria dues dècades”.

Durant aquells vint anys, Weiwei experimentaria de prop la inhumanitat de l’exili. La vida en un camp de treball del nord-oest de la Xina i la discriminació, l’odi i l’assetjament que patiria la seva família. “Recordo sentir que vivíem una injustícia sense fi. En aquelles circumstàncies, no hi ha un lloc on amagar-te ni una manera d’escapar. Sents que la teva vida està contra una paret, o que la vida en si mateixa és una llum tènue, a punt d’acabar-se per complet”, escriu.

El 1976, els van permetre tornar a la capital. Weiwei estudiaria a l’Acadèmia de Cinema de Pequín, marxaria als Estats Units i es convertiria en un artista contemporani de renom. Així, al llarg de la seva trajectòria, des de l’art conceptual a la instal·lació, la fotografia, l’arquitectura o el documental, l’autor ha creat obres crítiques amb diversos aspectes de la societat i, sovint, amb el Govern xinès.

Segurament per això, malgrat al·legar evasió fiscal, l’artista, fidel defensor dels drets humans i la llibertat d’expressió, va ser empresonat a la Xina durant vuitanta-un dies l’any 2011. Ara viu exiliat a Europa, primer a Alemanya i més recentment a Portugal.

L’artista dona molta importància al component polític de l’art. “Si un artista no és un activista, vol dir que és un mal artista. L’art ha de transmetre valors i crear significats. L’art sempre ha estat un àmbit de l’activisme quan es tracta de posar en dubte la consciència i els judicis morals.”, escriu.

Aquesta és una de les reflexions que es poden llegir a Manifest sense fronteres, una carta oberta on Ai Weiwei barreja elements biogràfics i reflexions artisticosocials sobre l’art, els refugiats, les migracions i les nacions. Ara, l’editorial Saldonar publica el llibre en català amb la traducció d’Octavi Gil Pujol i una il·lustració de l’artista de Maria Picassó a la portada.

Al llibret, Weiwei connecta idees sobre la figura del foraster, les fronteres, les nacions i els murs, tot i que els dedica paràgrafs breus i renuncia a aprofundir-hi, potser per la mida curta del manifest —que no arriba a les setanta-cinc pàgines.

Entén, per exemple, que el foraster es percebi com un estrany per part del nadiu; com un element que trenca l’estabilitat i que és “a un pas de ser un perill”. I escriu, també, sobre les fronteres com l’expressió física del rebuig de parlar amb l’altre. “Per això sovint només serveixen per reforçar la ignorància absoluta i per revelar la incapacitat de captar el que ocorre darrere seu”, relata.

Critica una frontera ben física: la Gran Muralla xinesa. “La Xina té la muralla més gran i més llarga de la història. (...) Ara bé, en cap moment de la història ha estat capaç d’evitar una invasió estrangera. Mentrestant, el seu significat es desgasta en la seva condició d’atracció turística mundialment coneguda”, assegura.

També recorda que el concepte de nació és força recent. El catedràtic Michael Billig explica en una entrevista en aquest mitjà que fa 150 anys el món no estava ple d’estats nació com ho està avui. Que ha estat a través de les pràctiques del nacionalisme que els estats nació s’han reproduït a gran velocitat. Optimista, Weiwei entén els estats “com un fenomen temporal, provisional”.

Des de la confiança en la humanitat explica que, en un futur proper, els estats es desenvoluparan fins a convertir-se en realitats diferents. El principal argument que Weiwei fa servir per preveure aquest futur millor és el fet que “fa temps que resulta evident que les nacions no són per força un ens alliberador, sinó que molt sovint resulten destructives i constrenyen els seus habitants”.

D’entre altres repressions nacionals, Weiwei ha donat suport en la denúncia de la repressió a Catalunya, i va ser guardonat amb el Premi J. B. Cendrós d’Òmnium pel seu compromís. Sobre el cas català, Weiwei va signar el manifest Dialogue for Catalonia, va reconèixer públicament la injustícia de l’empresonament dels presos polítics i fins i tot va visitar el Centre Penitenciari de Lledoners, on va participar en el taller de ceràmica com a professor convidat.

Manifest sense fronteres no és el primer treball que l’artista xinès dedica a la crisi migratòria. El 2017 va estrenar Marea humana, un documental sobre els desplaçaments humans massius que s’han viscut en els últims anys arreu del món. Per fer-lo, el seu equip i ell van viatjar per vint-i-tres països i van visitar una quarantena de camps de refugiats. Un any abans, ja havia embolicat amb armilles salvavides les columnes de pedra de la Konzerthaus de Berlín, en una instal·lació per dirigir l’atenció a aquesta crisi.