Josep Masanés escriu una ressenya d’Illes de l’abandonament de Cal Flyn, traduït per Octavi Gil Pujol, a Sonograma. La podeu llegir aquí

Aquest és un llibre de no-ficció escrit per la periodista Cal Flyn, fruit de dos anys de viatges, en què ens parla sobre tretze espais abandonats, espais en què viu molt poca gent i, que, precisament per això ens atrauen. Darrere de la seva devastació i solitud hi ha una gran història. Espais on, malgrat tot, hi viu gent. En alguns casos, com en el cas de Txernòbil, són llocs extraordinàriament perillosos, però on s’observa com, malgrat les condicions adverses, en aquests llocs, els ecosistemes són capaços d’aixecar-se i fer que s’hi pugui viure.

En aquests viatges arreu del món visitem llocs devastats per la producció minera, acords de pau que estableixen àmplies zones d’exclusió, terres de cultiu abandonades per la caiguda del sistema econòmic, accidents nuclears, ciutats industrials incapaces de reinventar-se, terres contaminades per dioxines o per armes químiques, boscos colonitzats per espècies invasores, animals domèstics abandonats a la seva sort, poblacions destruïdes per un volcà i, finalment, terres desèrtiques inundades i, després, de nou, dessecades.

Illes de l’abandonament és una història d’amor cap a la natura. Com aquesta, de moment, és capaç de sobreposar-se a les ferides que produeix l’ésser humà. Un llibre que ens podria fer pensar que tracta sobre la morbositat dels llocs destruïts, col·lapsats, però, és en un llibre sobre l’esperança, en la mesura que la natura és capaç de sobreposar-se a les més grans adversitats.

En qualsevol cas, resulta evident que hem d’estar més atents a les lleis de la natura i al que ens ensenyen aquestes, perquè allò que va contra la natura difícilment es podrà sostenir en aquest món. Amb el temps, la naturalesa sempre acaba per vèncer.