La directora de «Contrastos» explica quines són les idees que fonamenten la nova col·lecció de periodisme narratiu de Saldonar

—Per situar-nos: què és el periodisme narratiu?

És la pràctica periodística que utilitza les eines de la literatura per explicar la realitat. Amb quin objectiu? Que l’entenguem millor. I quines són aquestes eines? Tom Wolfe, un dels considerats pares del periodisme narratiu, va establir que hi ha quatre elements bàsics per identificar un text com a periodisme narratiu: ús del diàleg, construcció escena per escena, descripció i detallisme exhaustius i ús de la primera i tercera persona.

Aquestes quatre tècniques ens permeten anar molt més enllà. Canviar de persones narratives per conèixer diferents punts de vista, trobar-nos immersos en el lloc dels fets, ser testimonis d’una conversa, etc. Així doncs, elements que contribueixin a contar la història també a través de la forma. Es tracta d’atrevir-se a trencar maneres de fer i estructures. Jugar amb el temps narratiu, tenir un paper en el relat, o fins i tot treballar la sonoritat de les frases perquè recordin a l’ambient que estem descrivint.

Totes aquestes llicències busquen despertar l’empatia en la persona que llegeix aquella història, permetre que totes les parts s’expliquin i així, per una banda, remoure sentiments i consciències i, per l’altra, lluitar contra prejudicis i estereotips.

—Ets doctora en Comunicació i especialista en periodisme narratiu a Blanquerna. D’on et ve l’interès per aquesta pràctica?

Precisament de veure que dos mons que m’apassionen (periodisme i literatura), units, tenen molta força. El periodisme, amb la literatura, creix i compleix molt millor la seva funció. A més, les llicències que permet aquesta vessant més literària obren tot un món al periodista. Li donen molta més llibertat, espai i condicions per poder fer bé la seva feina, a més de la possibilitat de lluir-se i mostrar el seu talent, sense pressions.

La literatura, amb el periodisme, guanya una matèria primera de luxe. Troba històries tan reals i crues com de vegades és la vida mateixa. Algunes de les millors novel·les no arriben ni tan sols a aproximar-se a allò que passa al costat de casa nostra.

—Quines creus que en són les obres de referència a nivell internacional?

A sang freda, de Truman Capote, es pot considerar una de les obres que millor exemplifiquen què és i com es treballa el periodisme narratiu. Però n’hi moltes més. Algunes han estat publicades, primer, com a articles llargs en format sèrie en revistes com The New Yorker (La mateixa A sang freda o Hiroshima, de John Hersey). Altres són reculls monogràfics de reportatges llargs. En aquest format, per exemple, cal tenir en compte publicacions de Lilian Ross o Joan Didion. Les històries de Gay Talese com Honor Thy Father o Thy Neighbour’s Wife tampoc es poden perdre de vista. Sobretot perquè el periodista, en alguns casos, s’hi infiltra i hi té un paper (cosa que, evidentment, aixeca molta polseguera). Les obres de Hunter S. Thompson, per exemple, destaquen per això. Autors més contemporanis com Jon Lee Anderson, Alma Guillermoprieto o Leila Guerriero signen relats que ja s’han convertit en clàssics primordials del periodisme narratiu. I aquí, evidentment, estem posant només la mirada a la tradició americana del nord i del sud, però trobem noms imprescindibles, com Ryszard Kapuściński o Svetlana Aleksiévitx, en altres indrets del món.

—Com a directora de la col·lecció, ens pots explicar quines són les idees que alimenten «Contrastos»?

Principalment, que aquests referents del periodisme narratiu, alguns clàssics i altres contemporanis, estiguin disponibles en català. Creiem que hi ha grans històries que no ens han arribat perquè no s’han traduït a la nostra llengua i volem mostrar-les amb tot el seu esplendor. Igualment, no ens oblidem que també es fa bon periodisme narratiu directament en català i creiem que «Contrastos» es pot convertir en la col·lecció que el treu a escena juntament amb els referents internacionals.

Així doncs, també hi ha la voluntat de fer allò mateix que fa el periodisme narratiu, visibilitzar, trencant amb la norma, històries desconegudes explicades, en alguns casos, per veus encara desconegudes. Moltes d’aquestes, per cert, femenines.

—Trobes que hi ha uns llibres en concret que, a mitjà termini, no poden faltar a la col·lecció?

I tant, els referents hi seran. També obres més contemporànies com Illes de l’abandonament, de Cal Flyn o Random Family, d’Adrien Nicole Leblanc, entre moltes altres. Però no farem més espòiler i convidarem a seguir «Contrastos», que arriba amb la voluntat de publicar-les en un futur molt proper.

—Amb quin esperit t’agradaria que es llegissin els llibres de «Contrastos»?

Amb la inquietud d’aprendre i sense por a desaprendre. Es tracta d’intentar entendre realitats que ens són més o menys properes sense deixar-se emportar pels propis prejudicis. I no són històries fàcils. Que els elements literaris els puguin donar una forma bonica o bella no significa que les situacions que s’expliquen ho siguin. De fet, en molts casos, ben al contrari. Es retraten realitats tan despietades que semblen novel·lades. Però no, són reals. I ataquen directament les veritats absolutes o les conviccions inamovibles. Això, de vegades, incomoda. Però en la comoditat no avancem com a persones ni com a societat.

—Quines pautes hauria de seguir el periodisme narratiu en català?

Bé, més enllà del compromís deontològic i de les guies formals que establia Tom Wolfe, és un periodisme que poques pautes més segueix. Es pren el temps que li cal a la història per ser ben explicada (de dies, a mesos o anys). Utilitza les llicències formals necessàries perquè els fets s’entenguin, perquè les persones empatitzin. Per tant, es tracta que la forma i el contingut vagin de la mà. Cal atrevir-se a anar a més, sortir del sistema i jugar amb la força de la història mateixa i de les persones que la viuen.

Per això crec que el periodisme narratiu és la millor manera de relatar realitats complexes. Perquè té el temps, l’espai i la forma perquè entenguem i no jutgem. Perquè presenta tots els punts de vista possibles i contrasta els fets amb paciència, resistència i resiliència. Perquè innova fent periodisme.

Malgrat això, no podem ser naïfs. Tot plegat no és fàcil, ni breu, ni barat. De fet, és complex, lent i car. Però és un camí que posa en valor els periodistes, el periodisme i la funció clau que té a la societat. En un moment en què els nivells de confiança en aquesta professió van a la baixa i en què ens costa distingir la informació de la desinformació, el periodisme narratiu recorda que l’essència és la millor garantia de futur.

—Alguna cosa més, per acabar?

Només animar els lectors i lectores a descobrir aquestes històries, deixar-se interpel·lar per les sensacions i sentiments que evoquen, i gaudir de què expliquen, però també de com s’expliquen.